Va obrir el calaix per buscar un bolígraf vermell. No n’hi havia cap. En el seu lloc hi va trobar una capseta amb un llacet. Rar, però afalagador. Com qui diu, acabaven de començar el curs. Algú li volia fer la rosca?
– Nois i noies, què és això? – va preguntar a la canalla.
– Un regalet per a tu, profe! De part de tota la classe. – va dir en Fel. – Al mestre Ramon li va estranyar aquell detall i més liderat per un alumne com aquest. Però moltes vegades els més trastos també són els més agraïts.
– No calia! – va dir en Ramon una mica avergonyit. – La classe va deixar anar un petit riure còmplice.
– Que ho obri, que ho obri, que ho obri! – van proferir quatre o cinc boques.
– Gràcies! Allà va!
El mestre va desfer el llaç i, una mica il·lusionat, va obrir la caixa. Però enlloc d’una ploma o alguna cosa per l’estil es va trobar un borinot. Era ben mort.
– Però no havia de volar una bestiola? – va exclamar la Maria cap al Fel.
– Fel, al despatx de la directora! Ja!
* * *
Una setmana sense pati i un treball extra sobre els animals invertebrats després, en Fel es dirigia a classe amb la seva desgana habitual. La gracieta del borinot li havia reportat una bona dosi de popularitat i el càstig ja era aigua passada. De fet, el pati, dominat pel futbol, tant se li’n donava. El treball el va tenir enllestit en una tarda.
Faltaven cinc minuts per a entrar a classe quan va veure el profe fent-li senyes. Què volia aquest ara?
– Fel, vine un moment home! – Ell s’apropà poc a poc. – Hola!
– Hola. – Va xiuxiuejar amb cara de pomes agres.
– Només et volia dir que m’ha impressionat el treball que has fet sobre els insectes.
– Ah, gràcies! – Va dir encuriosit.
– Pensava que ho faries a desgana però te’n has sortit molt bé. L’enhorabona!
– Genial! – va dir amb més entusiasme del que hauria volgut.
De fet, el treball va ser més entretingut del que es pensava. El profe no li va demanar el típic “busca informació sobre això”. Li va fer dissenyar una infografia sobre els tipus d’invertebrats i després crear un joc per a ordinador on posar aquests coneixements en pràctica. Tot plegat, l’havia fet tractar moltes imatges d’animals i reflexionar sobre el vil acte de tancar el pobre borinot dins la capsa de l’Iphone últim model del seu pare. Definitivament, hauria d’haver introduït l’insecte just tocar el timbre, no abans de sortir de casa.
– Una altra cosa, Fel. – La claca encara no havia acabat, va pensar. – Aquest curs és el darrer a l’escola. Ets un noi intel·ligent, però sense treball no te’n sortiràs. Creu-me. He vist altres casos,…
El timbre va interrompre la lata de sempre. En Fel ja s’ho sabia de memòria. Que si se’t donen bé els estudis, bla, bla, bla,… però hi has de posar més de la teva part, bla, bla, bla,… que fins i tot podries treure excel·lents,… bla, bla, bla,… vés que no acabis suspenent-ne alguna,… bla, bla, bla. Explica’m alguna cosa que no sàpiga, va pensar.
Un cop a classe, uns cabells color panotxa li van cridar poderosament l’atenció. Nena nova a 6è B.
– Seieu tots. Davínia, vine cap aquí. – La nena va anar cap a la tarima. – Mireu, avui comença una nena nova. Es diu Davínia Iturrialde Tarradellas i és nova a la ciutat i al barri. Espero que la tracteu com vosaltres sabeu, que és superbé. Compto amb vosaltres per posar-la al dia amb l’escola i tot plegat. Gràcies! Vols dir alguna cosa, maca?
– Hola a tots! Ja està. – Va dir amb molta timidesa.
– Gràcies, pots seure.
– Una pregunta. – va dir en Fel.
– Gràcies per aixecar la mà i esperar-te. – Va fer el profe Ramon amb sorna. – Digues Fel.
– Perdó, profe. Jo volia saber,… ets basca?
– Eh! Sí. Bé, només per part de pare. – Digué amb vergonya.
– M’ho imaginava pel cognom.
– Gràcies per la teva intervenció. Pots seure, Davínia. Aquest és en Fel, la resta ja els aniràs coneixent.
* * *
A l’hora del pati en Fel va veure la Davínia amb la Maria. La Maria i ell sempre estaven com el gat i el gos o dit en termes escolars “los que se pelean, se desean”. Estava una mica penjada des que la seva BFF (“best friend forever”) se n’havia anat a un altre col·legi. L’arribada de la nouvinguda li havia anat la mar de bé. En Fel i l’Òscar van passar a saludar.
– Ei! Com va tot?
– Bé, gràcies. – Va dir la Maria, amb poques ganes de xerrar.
– Si necessites res, Davínia, aquí ens tens.
– Gràcies. De fet, hi ha una cosa que pots fer per mi. – Va contestar la noia, amb una seguretat que no havia mostrat a l’aula.
– Digues. – Va dir en Fel.
– No em diguis Davínia, això només m’ho diuen els avis. Tothom em coneix per Dit.
– Dit? – Van fer els nois amb una cara com dues taronges.
– Sí, Dit. – Va fer la Maria. – Ho pesqueu?
– No. – Van contestar ells.
– D-I-T, de Davínia Iturrialde Tarradellas.
– Com les pizzes! – Se li va escapar a l’Òscar.
– Com el cartxot que rebràs si ho tornes a dir! – Va fer una irascible Maria.
– OK. Era una broma. – Es va defensar el noi.
– Amb poca gràcia. – Va calmar els ànims en Fel.
– Gràcies. – va dir la Dit.
– Benvinguda a l’escola.
– Gràcies, Fel. – va tancar la noia.