La ruleta va assenyalar el dau. Això era sinònim d’ajuda. Aquesta consistia en rebre una pista en una de les proves, a la seva elecció. Prou bé! La següent tirada va recaure en l’Òscar. Era un problema de fraccions?
Quina àrea és més gran? La pintada de blau o la de groc?
La ment de l’Òscar va necessitar mig minut per a treure la solució. Era una simple representació de fraccions. La blava eren 5/9 i la groga 8/16 (equivalent a ½). El cervell del noi bullia i l’excitació el feia parlar en veu alta.
– En el quadre groc, la part pintada ocupa la meitat de l’espai, un mig. En canvi, la part de color blau ocupa una mica més que la meitat, perquè són 5 novens i no 4,5 novens, que seria la meitat. Tot i que per altra banda no existeixen els decimals en fraccions, bé, això ja és un altre tema. Per tant,… la blava!
CORRECTE!
La ruleta es va tornar a posar en marxa, aquest cop tota sola. Per segon cop, la responsabilitat va recaure en la Dit. Tornaven a aparèixer els quadrats del repte anterior i el text demanava: “Resol el problema de les àrees d’una altra manera, aquest cop sense fer servir fraccions”.
La Dit es va atabalar. Era un problema de matemàtiques, matèria que no se li donava massa bé, i a sobre l’opció més lògica ja estava dita. Va demanar un paper i un bolígraf i va dibuixar novament els dos quadrats, però col·locant les parts de color juntes. A veure si les podia comparar. Però entre que no havia utilitzat un regle ni havia fet els dibuixos massa bé, el resultat no li era gaire útil. Va tornar a començar.
– Maria, tu no tens uns pòstits molt cuquis de colors?
– Sí, els vols?
– Porta-me’n de blaus i de grocs, si us plau!
– Marxant!
Amb els papers de colors i el regle, allò ja era una altra cosa. Les ratlles van quedar ben rectes i el quadradets eren gairebé iguals. Per assenyalar les parts pintades i diferenciar-les de la resta, els hi va dibuixar una creu. Tot i així, a simple vista no es podia saber que l’àrea blava era major que la groga.
Hauria de buscar un altre camí. Qui cerca troba! La Maria va mirar el rellotge, restaven uns 10 minuts, però encara havien de participar en Fel, ella mateixa i potser li tornava a tocar a l’Òscar o la mateixa Dit.
– Agafa la pista! Aniràs més ràpid!
– D’acord! Pista!
La tablet va ensenyar una fotografia: unes tisores.
– És clar! Retallant i comparant! – es va dir la noia.
La Dit va retallar les parts sobreres dels dos papers i les va posar una damunt de l’altra. El problema era que allò no quadrava. Per a comparar els retalls havien d’ocupar el mateix espai. Va tornar a mirar la pista. Més tisores? Va posar el tros de pòstit blau a sobre del groc (figura 1). A continuació va retallar la part groga sobrera i va tornar a posar el paper blau a sota (figura 2). Finalment va col·locar el retall a damunt de la petita part blava que encara es veia (figura 3). Ara sí que estava comparant el mateix! La part groga era insuficient per a tapar la blava perquè aquesta tenia una àrea major. Quedava demostrat que l’àrea blava era més grossa!
CORRECTE!
8 minuts i la ruleta ja tornava a fer voltes. Altre cop va sortir el dau. PR2 els va donar una grata sorpresa: si queien en un lloc que no els interessava podien tornar a tirar. Per sort, el següent nom que va sortir va ser el de la Maria. Ja només quedaria en Fel per a participar.
“Resol el problema sense fraccions i sense retallar”. Sant tornem-hi! La Maria ho tenia clar, ja ho havia pensat abans mentre la Dit feia plàstica amb matemàtiques.
– Dit, deixa’m un dels pòstits que no has fet servir, si us plau!
– Aquí tens!
– També necessito el regle, el boli i un tros de paper!
– Tot teu!
La Maria va calcular la longitud d’un costat del pòstit, eren 9 centímetres. Per tant, la meitat feia 4,5 centímetres. Amb aquestes mides volia calcular l’àrea del quadrat groc (base per altura). Va multiplicar 9 per 4,5. L’àrea groga mesurava 40,5 centímetres quadrats. Ara havia de mesurar l’àrea dels quadrats blaus. Això era un xic més complicat. Va dibuixar els nou quadrats. Cada quadradet feia 3 centímetres de costat. Per tant, havia de multiplicar 3 per 3 centímetres (costat per costat). Això volia dir que cada quadradet mesurava 9 centímetres quadrats, que multiplicat pels 5 quadrats pintats de blau feia 45 centímetres quadrats. 45 era major que 40,5. Demostrat!
CORRECTE!
– Molt ben pensat, Maria! – va fer la tauleta. – Com heu vist, un problema es pot resoldre de moltes maneres i totes són vàlides. Sort en la propera tirada!
Tot i la rapidesa de la noia, el temps s’estava esgotant, restaven uns cinc minuts. La ruleta es va aturar en l’Òscar. Van tornar a tirar gràcies a l’avantatge que havien rebut feia un moment. Necessitaven que caigués en Fel o l’arlequí, la qual cosa els permetria participar a tots quatre i posar fi a la prova.
– Sí!!! L’arlequí!!!! – va cridar l’Òscar, acompanyat dels xiscles dels seus companys. L’enrenou va ser tan fort que tota la classe, Raquel inclosa, se’ls va quedar mirant.
– Què són aquests crits? – va dir la mestra. – I què feu aquests tres damunt d’en Fel, que no teniu taula?
– És que ens agrada treballar en grup i,… – es va excusar la Maria.
– I qui us ha donat permís?
– Ningú,… – va fer la Maria acotant el cap.
– Porteu-me el llibre, a veure què heu estat fent en grup tanta estona! Perquè suposo que almenys haureu acabat.
Els quatre es van mirar amb cara de pomes agres. Evidentment, la pàgina d’anglès s’havia quedat a mitges. Van lliurar el llibre a la Raquel, que va mirar el seu rellotge.
– Després m’ho miro que ara ja és gairebé l’hora. Queden tres minuts. Aneu recollint!
Encara hi havia un bri d’esperança! Dissimuladament, els quatre es van reunir al fons de l’aula on tenien penjades les jaquetes. En Fel, que havia amagat la tauleta sota el jersei, va ensenyar la pantalla als seus amics.
– Això sí que no m’ho esperava! – va fer la Dit.
– No pot ser! – va fer l’Òscar.
– Ja hem begut oli! – va exclamar la Maria.
Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!