Capítol 15: El despatxet

— Com va tot? Se n’estan sortint?
— I tant! Són un grup molt cohesionat i això fa que on no arriba un, ho faci un altre.
— D’això es tracta. Ara ja són al pis del conserge?
— Exacte! Ja han passat la fase I i es troben a la II. De moment, està sent tot un èxit.
— I els factors d’estrès? Han notat algun indicador de perill?
— Res que ens preocupi. Els nervis normals en una situació anòmala. — va mentir l’home. De camí a la reunió, la seva companya l’havia alertat per missatge de l’episodi d’en Fel. Estava clar que es podia considerar un indicador preocupant, però la cosa no havia anat a més i no volia que un fet aïllat suposés la fi de l’operació. El vailet ho podia aguantar.
— D’acord. No s’oblidi d’anar omplint la documentació i completant les pautes d’observació amb els seus indicadors.
— I tant! — va fer l’home amb un somriure fals. La “burrocràcia” de sempre, va pensar.
— Recordi també que el més important és la salut mental de l’equip. Si hi ha res que la pugui posar en risc ho haurem de deixar córrer.
— Entesos. Però crec que no caldrà.
— Esperem que no. Ara m’he de veure un moment en privat amb la directora. — va fer aixecant-se de la cadira i recollint el seu maletí. — M’afegiré amb vostè i la seva companya a la cambra d’observació més tard. Vull veure en acció aquest grup tan prometedor.
— És clar! Cap problema! — Els dos homes van encaixar la mà i cadascun va agafar un rumb diferent. Mentre tornava a la cambra per a observar els vailets, va deixar anar un sospir d’alleujament. No se li havia notat gens el neguit per l’episodi d’en Fel.

***

Un cop dins del despatx, la tauleta va mostrar un temporitzador d’un minut. Tot seguit, l’aparell va emetre un xiulet i el temps es va posar en marxa. No hi havia gaire a observar. Una taula de despatx petita encastada a la paret, un marc amb una fotografia de colors apagats d’una classe antiga, una màquina d’escriure, una cadira de pell, unes factures escrites a mà damunt la taula… La Dit va fer el gest d’agafar-ne una, però la tauleta va tornar a xiular. Estava prohibit tocar res. Es va haver de conformar a apropar-s’hi. Eren de material escolar. L’emissor de la primera factura era Esports Miquel, una coneguda tenda de roba on, encara ara, havies d’anar a comprar el xandall de l’escola. Les parets eren blanques i hi havia dos quadres. Un era la pintura d’un bodegó amb fruites, molt del gust de l’època. L’altre era una litografia d’un quadre de Miró, d’aquells amb molts colorets i figures geomètriques.

PIIIIII

La porta es va obrir novament. Van sortir. No sense fer una última reüllada. Just girava ja el cap per marxar que la Dit va veure quelcom que li va cridar l’atenció. Era o no era? Un cop fora va buidar el pap amb en Fel: «Tu també t’hi has fixat?». Però ell no havia vist res d’estrany. No seria tan important. No van tenir temps de més perquè l’aparell que feia dies que els feia ballar el cap va demanar la presència de la Maria i l’Òscar. Van fer el relleu i la parella d’amics va entrar dins el despatxet.

La Maria i l’Òscar van mirar de recordar cada racó, cada detall, cada tot! El minut va transcórrer de pressa i en un tres i no res aquell parell van haver de deixar l’habitació. En Fel i la Dit els esperaven a fora. Com que el passadís era estret, van anar al menjador a esperar novetats. Allí els seus ulls es van topar amb el rellotge que marcava el temps restant: ja només tenien 28 minuts per completar aquell trencaclosques mental. Va passar un minut, però ni PR2 ni l’Antòniu van donar senyals de vida. Alguna cosa no rutllava. Què havien de fer? Tots quatre van mirar la tauleta. No va caldre parlar per decidir per unanimitat que necessitaven una pista. La Dit va fer el gest de prémer un dels dos botons que quedaven. La resta van fer que sí amb el cap. No estaven per històries. La noia va fer servir la part del cos que li dona nom per a prémer el boto i de pas va cridar: «Pista!»

***

— I què t’ha dit el cap suprem sobre l’atac de pànic d’en Fel? — va preguntar la dona.
— No ha estat un atac de pànic. — va fer l’home fugint d’estudi.
— És igual si ha estat un atac o no. Què t’ha comentat? — va insistir ella.
— No m’ha dit res. — va fer ell abaixant una mica el cap.
— Com? Però alguna cosa haurà dit?
— No m’ha fet cap comentari perquè no li he explicat.
— Què t’empatolles? — va dir ella contrariada. Allò no era professional. L’inspector Sánchez havia d’estar informat de tot el que passava durant les diverses fases experimentals del PREM, el seu projecte estrella.
— No li he explicat perquè no ha durat ni un minut i perquè no vull que ens tirin el pla enrere ara que ja estem tan avançats.
— Però hi ha uns protocols i els hem de seguir! — va dir ella aixecant una mica la veu.
— No et preocupis que ja ho posaré a l’informe, però em sembla que no ha sigut per a tant. — va fer l’home, mirant de posar pau. La seva companya volia seguir amb la discussió, però alguna cosa li va cridar l’atenció a la pantalla.
— Què fan asseguts al sofà i a la butaca sense fer res? — va fer ella.
— La mare que em va… Ens esperen a nosaltres!


Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!