Capítol 16: La pista

— I què fa ara la Dit?
— Demana una pista, què no ho veus a l’ordinador? — va fer la dona, atabalada.
— Com que no saben què han de fer…
— … Perquè els hem deixat penjats! Ai! — va reconèixer l’home fent una ganyota de penediment.
— Va! No perdem més el temps! Envia la informació de la prova i la pista!
— Tot junt? — va preguntar ell.
— Obvi! — va fer ella, imitant els seus alumnes.
— Allà va!

***

Com va la vostra memòria visual? Espremeu-la perquè per passar la prova heu de respondre correctament aquesta pregunta:

Quin element del menjador també era al despatx?

Sort!
PR2

— El mal gust dels 80. — va exclamar la múrria de la Maria. La resta se la van mirar, enriolats. Una mica d’humor sempre ajuda a baixar el nivell d’estrès.

Tot seguit, va aparèixer la pista: «Els testos s’assemblen a les olles».

— Aquesta expressió feta vol dir que els fills s’assemblen als pares, no? — va fer la Maria.
— Sí, sortia l’altre dia a la lectura de català. — va dir l’Òscar.
— És veritat! La lectura del nen que es feia pastor. — va recordar la Dit.
— Clar, clar. — va dissimular en Fel, que no se’n recordava de res perquè es va passar tota l’estona fent dibuixets a la taula.

Al parlar de progenitors i els seus fills o filles, les mirades de tots quatre es van centrar en les dues fotografies gegants penjades a la paret, on es veien dos nens vestits de primera Comunió. Hi sortien un nen i una nena. Havien de ser els fills o nets de l’Antòniu. El noi anava vestit de mariner, amb americana blava, amb un barret al cap i un llibre a la mà. Ella portava un vestit blanc de princesa i una cinta rosa al cap. La noia tenia les mans unides, com si resés. Ambdós feien cara de ser uns bons minyons. Eren fotografies fetes per un o una fotògrafa professional, es notava pel fons, en colors pastel clarament difuminats. Les imatges estaven signades pels Estudios fotográficos Guinovart. Segurament aquesta botiga devia tancar feia anys perquè no els hi sonava gens aquest nom. Un altre comerç local desaparegut. Un de tants.

— Us en recordeu de la foto del despatx? — va dir de sobte la Dit.
— La foto de la classe? — va fer l’Òscar.
— Exacte! Aquesta! Us va sonar alguna cara?
— No m’hi vaig fixar gaire, la veritat. — va fer la Maria. En Fel tampoc no n’hi havia fet gaire cas. Per sort, l’Òscar hi havia dedicat uns segons i així ho va fer saber a la resta.
— No vas veure un noi que era com l’Antòniu, però en jove? — va preguntar la Dit.
— Sí, tens raó. M’hi vaig fixar perquè reia molt, se’l veia molt alegre i em sonava a algú. — va respondre el noi. — Vols dir que era ell?
— Això és impossible! — va intervenir la Maria. — La foto era en color. Quan l’Antòniu anava a escola segur que les fotografies eren en blanc i negre.
— Ben pensat! — va fer la seva amiga. — Doncs, si no pot ser el mateix Antòniu, ha de ser… — va fer la Dit.
— El seu fill?!?!? — va exclamar l’Òscar.
— El de la foto de la Comunió! — digué la Dit apuntant al nen de la imatge.
— Clar! Són idèntics! Els testos s’assemblen a les olles! És això! — va dir el noi, i espontàniament, va fer-li una abraçada a la Davínia. En aquell moment, el cor d’en Fel va fer un bot. No era d’alegria precisament i això que havien encertat l’endevinalla. Potser era enveja per no haver participat en la descoberta? A vegades se sentia fora del grup, un observador que veia les coses des d’un segon pla. També li succeïa en el seu dia a dia, a classe o a casa. Era això o es tractava d’una altra qüestió? No seria que se sentia gelós per aquella abraçada entre la nova del col·legi i el seu amic? Potser els trets anaven més per aquí. Fos el que fos hauria d’esperar. PR2 aquest cop havia anat més de pressa i ja tenien nou missatge.

***

— La següent prova és més complicada.
— Tu creus? — va fer la dona.
— Amb el nivell que tenen en llengües, la cosa anirà justa…
— La primera part és més fàcil, però la segona…

La frase es va quedar a mitges perquè algú va picar a la porta. Seria ell? L’inspector? La dona, que era més jove, s’aixecà a obrir-lo. Efectivament, era l’inspector. Venia sol. Portava un maletí negre amb una ansa revestida amb pell. Anava ben vestit, amb americana, però sense corbata. Devia tenir uns 50 anys ben portats. Els va saludar estrenyent la mà. La dona li oferí una cadira que hi havia en un racó. Va seure de seguida. Tenia moltes ganes de veure els quatre en acció. S’hi jugava molt. Havia fet una aposta clara davant dels seus superiors per aquest programa. Estava convençut que podia servir de revulsiu per a molts alumnes com en Fel. Hi havia talent, però fallava la motivació. Aquell noi mateix, estava clar que era intel·ligent, però les seves notes no ho reflectien perquè havia perdut les ganes. Aquella experiència, estava segur, podia fer-lo despertar i convertir-lo en un alumne excel·lent. De pas, també se’n beneficiarien els seus tres companys d’aventura.

— Tinc moltes ganes de veure’ls en acció! — va fer l’inspector Sánchez, fregant-se les mans. — Aprofito també per donar-los les gràcies per la seva implicació, Ramon i Raquel. Són uns mestres i tutors excel·lents. Sense vostès el programa pilot del PREM, ja saben, el Projecte per a la Recuperació de la Motivació de l’Alumnat, no s’hauria pogut dur a terme. Des del Departament d’Educació els estem molt agraïts.
— Gràcies! — van dir els tutors de 6è A i 6è B alhora. «Ens dona les gràcies fins que aquests quatre fiquin la pota», va pensar el profe Ramon.


Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!