Capítol 13: Les aparences enganyen

La saleta era petita, però suficient per a dues persones. Hi havia tres monitors d’ordinador, el més gran mostrava la càmera del menjador a pantalla completa. Les dues pantalles restants estaven dividides en quatre parts. S’hi mostraven les imatges de quatre càmeres més, per on es veia la resta de la casa del suposat Antòniu. En total, vuit càmeres que proporcionaven diverses perspectives del menjador i de la resta d’estances. Sobre el cap de les dues persones presents a l’habitació, hi havia un rellotge digital que mostrava el temps restant per a passar la prova: 34 minuts. A la pantalla gran s’hi veia els quatre amics obrint l’armariet i traient-ne diversos objectes.

— Es quedaran de cara de moniato! — va dir la dona.
— Tu creus? Vols dir que no ho trauran? — va contestar l’home.
— Espero que sí. Però els hi costarà, ja veuràs. Espero que no perdin massa temps.
— No crec. Aquests són bastant llestets i saben treballar bastant bé en equip.
— No com els de l’any passat! Aquells eren uns sapastres! — va fer ella riallera.
— Ja…
— T’he de deixar, que tinc una reunió amb els capos, volen saber com va tot. Et quedes tu?
— Clar. No et preocupis. Si hi ha res t’envio un missatge.
— Mercès!

***

Mentre els personatges de la saleta xerraven, en Fel, la Dit, la Maria i l’Òscar van treure cinc andròmines ben estranyes de dins de l’armariet. Les van col·locar a sobre la taula, per veure-les millor. Tot d’una, la tablet es va il·luminar amb un nou missatge.

Benvolguts i benvolgudes!
Us sonen aquests objectes? A vosaltres potser no us ho sembla, però als anys 80, els vostres pares i avis convivien amb aquests productes o els coneixien perfectament. La vostra tasca és senzilla. Només heu de descobrir què és o per a què serveix cada aparell. A la tauleta hi teniu els cinc objectes representats, quan en conegueu un, pitgeu-lo. Per cada encert, obtindreu un número del codi de la porta. Recordeu, però, que a vegades les aparences enganyen!
Sort!
PR2

Efectivament, un cop van llegir tot el missatge de PR2, la pantalla va passar a mostrar cinc fotografies, una per cada objecte que hi havia a sobre la taula:

Tots quatre van anar per feina. El número cinc era un walkman, un radiocasset per a escoltar música pel carrer. L’havien vist en sèries que passaven als anys 80 i 90. Els cascos, a més, delataven la funció de l’aparell. Era un objecte prehistòric, però conegut. Van pitjar el botó, van explicar la seva funció correctament i el walkman es va convertir en el número 8. Ja tenien la darrera xifra del codi. Després van passar al primer objecte, era un carret de fotografies. La Maria tenia una càmera analògica d’aquestes de colorets que fan fotografies amb filtres i n’havia comprat més d’un: «És un carret de fotos per a una càmera», va fer la noia. La tauleta els va donar la raó i els va retornar un nou número: el 6. Ja tenien dues xifres. En faltaven tres. El següent objecte el van treure per deducció. Era el número quatre.

— Mireu! Això és un joystick! — va fer la Maria.
— Deu ser una consola antiga! — va assegurar l’Òscar. Em sembla que és una Atari!
— Provem-ho! — va fer decidida la Dit.
— És una videoconsola antiga, serveix per a jugar. — va fer el mateix Òscar.
— Correcte! — va fer la tauleta i automàticament va mostrar un nou nombre.

De moment, anaven ràpidament i per bon camí. Ja tenien tres números: 6 _ _ 3 8. Només els restaven per encertar les imatges 2 i 3. Per a ells, eren les més difícils.

— Aquest tres em recorda alguna cosa. — va fer en Fel.
— La icona de guardar? — va provar la Dit.
— Sí! Però què pot ser?
— Ho provem i a veure què passa? — va fer la Maria.
— Vinga! – va dir en Fel mentre pitjava la icona d’aquella peça quadrada. — És per a guardar, eh, guardar, eh, alguna cosa.

La tauleta va emetre un missatge decebedor per a tots quatre: «Resposta incompleta. És necessària més informació». Estaven entrebancats amb allò, així que van passar a l’altre objecte. Semblava un telèfon antic, amb botons amb números i un auricular. Però estava clar que amagava alguna cosa més. Així i tot, van decidir provar la resposta del telèfon, per si de cas. La tauleta va ser contundent: «Resposta incorrecta». Ja ho havia dit bé PR2 a l’inici de la prova: les aparences enganyen. La Dit es va il·luminar tot d’una.

— A banda de tecles i tal, mireu aquesta part de dalt. És per a posar-hi papers. Hi ha el símbol i tot. Us hi heu fixat?
— És una fotocopiadora? — va fer la Maria.
— I el telèfon per a què serveix, llavors? — va contestar-li la noia.
— Ja ho tinc! És un fax! — va interrompre en Fel. — Era una màquina per a enviar documents, bé, millor dit, una còpia del document. El meu pare encara en té un a l’oficina. No sé el perquè, però el conserva.

En Fel tenia més raó que un sant. El fax els va retornar un nou número: el 7. Ja gairebé ho tenien: 6 7 _ 3 8.
— Què pot ser el que ens queda? — va dir la Maria.
— Saps què? — va fer en Fel. — Que m’és igual. Provaré totes les combinacions i sortim d’aquí ja, que m’està agafant claustrofòbia.
— Estàs segur? — va alertar la Maria.
— Seguríssim!

Dit i Fel, perdó, dit i fet, el noi rinxolat es va apropar a la porta i va començar a provar: 6 7 0 3 8, 6 7 1 3 8, 6 7 2 3 8, 6 7 3 3 8… Fins que en posar el 6 7 5 3 8, la porta va emetre un so alegre, esperançador, i tres segons més tard… es va obrir.


Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!