Capítol 3: Tal dia farà un any

Mig atordit per la nova situació, en Fel va decidir que allò no podia ser i començà a donar-li puntades de peu a la porta i a intentar forçar el pany. Només volia sortir d’aquella ratonera. Però tot era envà. Estava baldat, emprenyat i vençut per la situació. En un moment, semblava que tot el món li hagués caigut sobre les seves espatlles. Era un alumne gracioset, més baix que la mitjana perquè encara no havia fet l’estirada, de cabells castanys i rinxolats. No tenia pinta de superheroi. Tampoc estava acostumat a ser gaire responsable i menys d’un fet tan mastodòntic com salvar tota una escola de la catàstrofe!

D’improvís, la tauleta va iniciar un so repetitiu, com el d’un despertador. A la pantalla hi havia aparegut un nou botó, amb un interrogant. El va prémer. De sobte, va aparèixer un text amb les normes del macabre “joc”.

PR2? Qui dimoni era aquest personatge? Algú molt sonat, això segur. En Fel estava a punt de plorar de tant pertorbat com estava, quan la porta es va obrir de bat a bat. Va sortir i va marxar cames ajudeu-me! Tot d’una li va venir una persona al cap: la Caballé! Segur que l’estaria buscant!

***

Efectivament, la Caballé estava furiosa amb en Fel. La seva ira anava in crescendo, com en una bona ària operística.

– Com t’atreveixeeeeeeees!!!!!! Mai més, em sents! Mai més marxes sense permís!!!!!!!

– Però Amèlia,… – Intentava defensar-se el nen.

– Ni Amèlia ni peròs! Estàs castigat fins a nou ordre! I ves que no avisi els teus pares!

L’esbroncada havia estat forta, però tothom sabia que l’Amèlia era com el Dragon Khan, pujava molt alt, però de seguida tornava a ser a la casella de sortida. Segur que amb un parell de dies l’escapada del xicot ja estaria oblidada. Però fins llavors, en Fel s’havia de passar els patis del menjador assegut a les grades. La Maria, la Dit i l’Òscar van anar a saludar-lo.

– No estiguis trist, col·lega. Com diu la meva àvia, tal dia farà un any! – va fer l’Òscar.

El seu amic no n’estava tan convençut. Si la bomba explotava, a aquella escola li quedaven uns dies de vida.

– L’Amèlia s’ha passat de la ratlla! – va dir conciliadora la Maria.

– Tampoc n’hi ha per tant! – va reforçar-la la Dit.

– No s’acaba el món. Tal dia farà un any, oi Òscar?

– Aquest és el meu amic! – va contestar l’Òscar una mica emocionat.

Tots quatre es van fondre en una abraçada quan la motxilla d’en Fel va començar a sonar. El noi es va espantar. Volia marxar corrents, però estava lligat de mans i peus. La Caballé no deixava de mirar-lo de reüll. No hi havia escapatòria. Havia de treure l’aparell de la bossa i mirar què coi volia. Començava l’aventura i el destí li havia triat els companys de viatge.

¡Fes clic per a puntuar aquest capítol!
(Vots: 120 Promig: 3.9)


Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!