Capítol 12: Missatge en un VHS

El mateix Òscar va col·locar la cinta VHS dins del vídeo amb molta cura. L’aparell va fer un soroll agònic, com si patís. Segurament feia dècades que no funcionava i allò era tot un sobreesforç. Quan el so va desaparèixer, el minyó va pitjar el botó de Play. De primeres, a la televisió hi van veure una imatge distorsionada, plena de ratlles que pujaven i baixaven. A poc a poc la cosa es va anar estabilitzant. Així i tot, la qualitat de la imatge era bastant dolenta. Qualsevol mòbil barat li donava mil voltes. Des de la minúscula pantalla s’hi veia la mateixa estança on es trobaven: el menjador del conserge i família. La càmera enfocava el sofà en un pla mig bastant generós que permetia identificar la cambra sense cap mena de dubte. Tot d’una va aparèixer el mateix Antòniu en pantalla per a asseure’s al sofà. Tenia la mateixa edat que mostrava a les fotografies emmarcades, uns seixanta anys. Portava un polo blanc amb el logo antic de l’escola i vestia pantalons marrons. A la mà hi duia un paper amb un text escrit. Es va dirigir a la càmera i va començar a llegir.

Estimats alumnes,
Soc l’Antòniu, el conserge de la vostra escola, avui és 5 de novembre de 1981. Primer de tot vull felicitar-vos per trobar aquest missatge gravat. El camí que heu seguit no ha estat fàcil i ja és tot un èxit arribar fins aquí. Dit això, si voleu continuar la vostra aventura, heu de sortir del meu menjador. El següent pas per a escapar, serà obrir l’armariet que encara queda tancat. Com haureu comprovat, necessiteu una combinació de quatre números per a obrir el cadenat. Els nombres que necessiteu són el 0, l’1, el 3 i el 8. Cadascun d’ells està relacionat amb un de vosaltres. Heu de descobrir quin número us pertany i per què. Si ho aconseguiu, podreu passar a la següent prova. En cas que necessiteu ajuda, demaneu-la a PR2. Però sigueu curosos, només ho podeu fer en tres ocasions durant tot el que us queda d’aventura. Ànims i sort!

La Maria va ser la més ràpida de tots quatre i va fer una ullada a la tablet. La va encertar perquè hi apareixien tres botons amb la paraula PISTA escrita al damunt: un de vermell, un de blau i un altre de color verd. Van decidir esprémer el seu cervell abans de pitjar-ne cap. Al cap d’un minut totalment callats i concentrats, aquelles xifres continuaven sent un misteri. La Maria va trencar el silenci.

— 0, 1, 3 i 8. Alguna idea? — va exclamar la noia.
— Ni idea. – va reconèixer la Dit. — Demanem l’ajuda?
— Tan aviat? — va protestar en Fel.
— Ens queden 39 minuts — va fer la Dit assenyalant el rellotge — i com a mínim hem de passar dues proves més, segurament en seran tres o quatre. Estem bloquejats i no estem per perdre el temps! — va fer la noia. — Va, votem! Que aixequi la mà qui vulgui l’ajuda!

Potser per cansament, potser per no discutir, pel que fos, tots quatre van aixecar la mà. La Dit va pitjar el botó verd sense perdre ni un segon. La tablet va actualitzar la seva pantalla amb un missatge escrit:

Aquest any en Fel destaca en negatiu en aquest aspecte, per això té el número 8. Com més baixa sigui la teva xifra, millor.

La Dit, l’Òscar i la Maria van dirigir una mirada inquisidora cap a en Fel. Esperaven que ell tingués la resposta, però tot el que van obtenir del xiquet va ser un encongiment d’espatlles. Era evident que els estudis no li havien anat massa bé, per això les indagacions van anar en aquesta direcció.

— Suspendràs 8 assignatures? — va preguntar-li la Maria.
— No! — contestà ell, molt enfadat.
— Has tombat vuit controls? — va inquirir la noia.
— Tampoc! No estic traient les millors notes del món aquest trimestre, però tampoc ho estic suspenent tot.
— Home, el que has destacat més, i no t’ho prenguis malament, potser és pel teu comportament, no? Vull dir que, déu-n’hi-do les vegades que t’han castigat o has anat al despatx de la directora, oi? — va fer l’Òscar.
— Però només hi he anat un parell de cops, pel borinot i per allò de la daixonses… — va fer en Fel abaixant la veu en pronunciar les darreres paraules. Estava clar que no volia que les noies s’assabentessin del cop que… Sabeu què? Jo soc la narradora, no una espieta. Pregunteu-li a ell si ho voleu saber. 😉
— Repensem una mica les coses! El 0 és el número clau! — va fer la Maria. — Si és alguna cosa negativa, hauria de ser la Dit perquè acaba d’arribar a l’escola i no ha tingut temps de fer res de dolent!
— Podria ser! — va dir en Fel amb cara de rumiar-ho bé. — Si jo soc el 8 i ella el 0…
— La mare que em va matricular! — va interrompre la Maria.
— Què????? — van inquirir la resta.
— Acaba d’arribar! No ha pogut faltar a l’escola. Deuen ser les absències o…
— O els retards! — va completar l’Òscar. Jo no he faltat cap dia, però he arribat tres matins tard, un dia que vaig anar al metge, un altre que em vaig adormir i…
— I jo vaig fer tard un dia! — va exclamar la Maria. — El dia que no ens va sonar el despertador a casa. I tu, Fel?
— Sí, jo he arribat tard uns quants dies, pot ser que en siguin vuit. — va dir en Fel una mica avergonyit. — Ja sabeu, em costa aixecar-me al matí…

Ho havien resolt, o això pensaven. Alea jacta est. El dau estava llençat. La Maria va agafar la tauleta i va veure el símbol d’un micròfon. El va pitjar i va deixar anar el seu raonament. La tablet va mostrar un nou missatge:

L’enhorabona! L’heu encertada de ple. La número 0 serà l’encarregada d’obrir el cadenat de l’armariet. Recorda bé: la combinació és 0831.

Sort en les pròximes aventures!

PR2

Mentre la Maria obria aquell cadenat… a pocs metres d’allí… Un home i una dona observaven tot el que succeïa dins del menjador de l’Antòniu


Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!