Capítol 11: Escape dining room

La tele.

El cervell i el cor dels quatre amics eren un carrusel d’emocions amb el torrent sanguini a tot drap. Les pulsacions se’ls havien disparat i semblaven sincronitzades amb el rellotge digital que adornava la sala. 54:30 segons, 54:29, 28, 27… La primera a reaccionar va ser la Maria.

— Òscar, tu que ets una mica friqui, segur que en saps un munt d’escape rooms! N’has fet un fotimer, no?

— Algunes, sí! 100 per 100 exitoses! A la meva família en som fanàtics!

— No em vas dir que la de la central nuclear que està a punt de petar la vau fallar? — va exclamar en Fel. L’Òscar va decidir ignorar totalment el comentari d’aixafaguitarres del seu amic i revelar el secret de l’èxit escapista.

— Per a triomfar, el que hem de fer és dividir-nos per a buscar pistes. I comunicar als altres les nostres troballes. Busqueu sobretot codis de números i lletres, aquests ens serviran per a obrir la porta de l’habitació o altres elements, com caixes o armaris, per exemple.

Efectivament, l’objectiu final era obrir la porta de l’estança on es trobaven: un menjador dels anys 80. Aquesta estava ben tancada i per obrir-la calia introduir un codi en un petit teclat. El menjador disposava d’un sofà estret de dues places, un moble gran per a la coberteria i els plats bons, una taula amb potes de fusta adornada amb un tapet de ganxet, un moble baix amb una tele antiga (petita i de tub) i un parell d’armaris baixets tancats amb cadenats. L’habitació estava decorada amb tres quadres de bodegons i dues fotos gegants de la Comunió de dos nens amb aspecte celestial. “Els que fan cara de bons són els pitjors”, va pensar en Fel recordant una foto similar que adornava casa de la seva iaia.

— Això és una tele? — va fer la Dit sense esperar resposta. — Quina miniatura!

— Ni em passa pel cap mirar les sèries i les pel·lis per aquí.— Va apuntar en Fel.

— No us distraieu i busqueu pistes! — Va bramar la Maria.

Aquestes van arribar de seguida. Darrere els quadres van aparèixer un seguit de lletres: B, Z, Q i A. Un dels armariets tenia un cadenat que en lloc d’emprar números feia servir lletres. Van provar en l’ordre que les havien trobat. No va funcionar. Van provar una nova combinació, tampoc. L’Òscar es va il·luminar: “I si les posem en ordre alfabètic?” Bingo!

Dins l’armari hi van trobar un objecte molt estrany. Era de plàstic, de forma rectangular, bastant grandot, amb un forat també rectangular i molts botons. La Dit, molt valenta, va introduir la mà dins del forat, però només va palpar caragols i petits fils metàl·lics. Al seu costat hi havia un tros de plàstic també rectangular, de la mateixa mida del forat. Semblava que podia encaixar. Al frontal hi havia unes lletres molt llampants: VHS.

— Això no és el virus de la sida? — va fer en Fel.

— No al·lucinis! La sida és el VIH! — va contestar-li la Dit. — Això és un vídeo, el Netflix dels anys 80 i 90. El precursor dels DVD!

— DV què? — Va fer la Maria. — La Dit va continuar el seu tutorial vintage com si sentís ploure.

— Posaves la cinta a dins i podies veure una pel·lícula o algun programa gravat de la tele. Els meus avis encara en tenen un.

El vídeo del conserge Antòniu i família.

— Ah! — Van fer la resta.

— Fixeu-vos — va fer l’Òscar. — Té un cable per a connectar-lo al corrent elèctric.

Amb una mica de por, el vailet va endollar l’aparell, que automàticament va començar a fer un soroll mecànic semblant a la seva panxa quan té molta gana. A continuació, la Maria hi va introduir la cinta i va pitjar el botó del Play. Però no es veia res de res, s’hi havia de connectar la televisió.

— Necessitem un cable! — Va fer en Fel. — Tots quatre van mirar per tot arreu, sense èxit.

— Ha de ser per algun lloc! — Va fer la Dit! — Calia trobar-lo, i ben aviat. El rellotge marcava que els hi quedaven 48 minuts. Tic-tac, tic-tac…

Els quatre amics, perquè ja es podien considerar així, van regirar tota l’habitació. Els nois fins i tot van posar el sofà de cap per avall. Quan havien transcorregut uns 10 minuts ja no sabien on buscar: Ni rastre del cable. La paciència se’ls començava a acabar i el temps també corria ràpidament. La Dit estava tan exhausta que es va tombar al sofà. Necessitava un moment per pensar i descansar. La Maria estava a punt de queixar-se quan la noia va fer un crit.

— La làmpada! — va dir.
— Com??? — van fer la resta.

La noia va assenyalar el sostre. Efectivament, amagat entre les bombetes, s’hi veia un cable negre.

— Això no va aquí! — va assenyalar l’Òscar, que d’una revolada va pujar a la taula del menjador i va agafar el cable que estava enganxat amb cel·lo a la làmpada. Tenia uns connectors gruixuts i estranys per a ells, ni USB ni HDMI ni res de semblant. Per sort, era fàcil de connectar. L’Òscar va unir el VHS amb la televisió de tub, tot això havia de ser suficient per a visualitzar el vídeo. Els quatre aventurers es van apropar a la minúscula pantalla. El que va aparèixer a continuació no s’ho esperava cap d’ells.


Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!