Capítol 8: Operació Workbook

«Un bon o bona estudiant realitza correctament les tasques escolars en el temps assignat. Per a superar aquesta segona prova heu d’acabar els exercicis d’anglès del Workbook sense errors».

La colla no podia creure el que deia la tauleta.

– I com vol que ho tinguem? Estàvem fent les altres proves! – va dir una Maria molt enfadada.
– Queden dos minuts, vol que ho acabem ara? – va continuar l’Òscar, indignat.
– No, el que voldria és que ja ho tinguessim fet! Les proves eren individuals, mentre un de nosaltres resolia el repte, els altres… – va fer la Dit.
– Ens ho podia haver dit abans, no? – va tallar-la la Maria.
– Ja,…

La tauleta es va tornar a il·luminar amb un nou missatge:

Com que heu estat molt ocupats durant la darrera classe, disposeu d’una hora més per a realitzar la tasca. A canvi, la prova l’heu de passar els quatre. Avís: tots els exercicis han d’estar perfectes i no es val a copiar!

Sort!
Signat:
PR2

Un sospir col·lectiu va quedar esmorteït pel so del timbre i de les passes accelerades que abandonaven l’aula. Només quedaven ells i la Raquel. Tots estaven alleujats menys en Fel. El seu cervell s’havia quedat en el primer missatge i amb les conseqüències catastròfiques de no superar la prova. Li venien flaixos d’imatges i sons terrorífics, amb nens i nenes corrent i cridant espantats. Havien d’aturar aquella barbàrie fos com fos. La Dit, la Maria i l’Òscar havien posat el seu granet de sorra per a superar els reptes de la segona prova. Ara li tocava a ell fer alguna cosa. Va demanar als seus amics que sortissin de la classe. Volia parlar a soles amb la Raquel.

Un minut més tard va sortir amb el cap cot. Els altres l’esperaven fora al passadís.
– Què ha passat? – va requerir la Dit.
– Un fracàs. Li he demanat molt educadament si ens podia deixar els Workbooks per a revisar-los abans d’anar al menjador. M’ha dit que no, que ara té reunió de mestres i després vindrà a corregir els llibres. Ens vol aquí després de dinar. Si no estan ben fets ens caurà un bon càstig.
– Molt dura, la Raquel! – va fer l’Òscar.
– No fa per ella! – va exclamar la Maria. – Segur que has estat educat, Fel?
– Que sí! T’ho prometo!

Just en aquell moment la tutora va sortir de l’aula i va tancar la porta amb clau. Els quatre van al·lucinar. En aquell centre, les portes estaven sempre obertes, almenys durant la jornada escolar. Potser la Raquel no es refiava d’ells. No aniria mal encaminada. Se les haurien d’enginyar per a entrar i fer els exercicis sense ser descoberts.

***

El temps se’ls tornava a tirar a sobre. En mitja hora la Caballé els avisaria per anar a dinar. I en uns 55 minuts la Raquel tornaria per a corregir els Workbooks. Calia planificar bé l’acció. En Fel va agafar la iniciativa, li coïa no haver contribuït gens a la segona prova. Els va fer seure a tots al terra i va dibuixar un croquis de l’escola amb un pal.

– Nosaltres som aquí, al pati. Hem d’aconseguir les claus i entrar sense ser vistos a la classe, que està aquí, a tres aules de la biblio, on hi haurà els mestres reunits. Alguna idea, tropa?
– Dropa, m’has dit dropa? – va queixar-se una Maria furibunda.
– Noooo! Tropa! He dit tropa! És una paraula militar, vol dir soldats.
– Ahh. Perdó, continua Fel. – La noia va deixar anar un riure nerviós, però en realitat es volia fondre de la vergonya.
– En fi, si ningú té cap idea millor, crec que el més sensat és aconseguir les claus de la Caballé. Així, si algun profe ens enxampa podem dir que ens ha enviat ella.
– D’acord. Però, com ho fem Fel? Li prenem o li diem si ens les pot deixar? – va preguntar l’Òscar.
– Crec que sé la manera.

Tot seguit, en Fel va exposar el seu pla. Era arriscat, però si anaven tots a una sortiria com una seda. Estaven tan posats en el seu paper, que van batejar la missió com a Operació Workbook i van sincronitzar els seus rellotges (o millor dit, van engegar els cronòmetres). Tenien exactament 26 minuts per a completar el seu objectiu: finalitzar el llibre d’exercicis d’anglès.

La primera fase de l’operació era la més arriscada. Caldria molta manya per a extreure la clau mestra que l’Amèlia sempre duia en una cinta penjada al coll. La delicada ubicació de l’objectiu no els permetia aprofitar un descuit. Calia un pla més sofisticat. Per a aconseguir una sostracció neta i indetectable utilitzarien dos elements: l’adulació i la distracció. L’Òscar i la Dit, que tenien fama de bons nanos, van ser els encarregats d’apropar-se a la Caballé.

– Amèlia, m’encanta el teu penjador! Que és nou? – va fer la Dit.
– No, és el mateix que porto des de fa dos anys. – va contestar la monitora.
– Ai, doncs a mi em sembla nou. – va dir l’Òscar.
– Que me’l deixes mirar un moment? – va fer la noia.
– Per què? – va fer l’Amèlia, una mica seca.
– Per veure com és de llarg. – va improvisar la Dit. – Potser me’n demano un per a l’aniversari.

L’Amèlia no es va estranyar per la petició. Coses més insòlites havia vist en els tres anys que portava de monitora de menjador! Les ments infantils, i més les preadolescents, eren imprevisibles. Per això mai podia descansar. Sempre havia d’estar alerta.

– Us el deixo un moment, però no feu servir el xiulet, que no és higiènic. – va dir mentre es passava la cinta pel cap.
– No, dona, només volem mirar el disseny. – va fer l’Òscar, que va començar a rascar-se el cap. Era el senyal que estaven esperant en Fel i la Maria.

Tot d’una se sentiren uns crits de dolor agut.
– Ahhhh! Ahhhh! Ahhhhhhhhh!

Els cinc sentits de la Caballé es van posar en marxa. Els seus oïdes supersònics provaven de localitzar els sorolls. Però aquests provenien de llocs diferents. La Dit va aprofitar aquests escassos tres segons de distracció per a extreure la clau mestra del clauer i guardar-se-la a la butxaca. Les estones d’avorriment jugant amb les claus de sa mare li havien servit per a alguna cosa. Quan l’Amèlia va localitzar un dels crits li va arrencar el penjador de les mans i va marxar corrents. Nivell 1 de l’Operació Workbook, superat. Temps restant: 23 minuts.

El nivell 2 consistia en colar-se a l’aula. L’edifici disposava de dues entrades. L’accés principal estava vigilat pel conserge, que era l’encarregat d’obrir la tanca de fora i rebre els visitants. La segona entrada era interior i permetia accedir directament a les pistes d’esbarjo. Estava al costat dels lavabos exteriors i dels despatxos de l’equip directiu. Normalment, però, la directora i companyia estaven tancats a dins, batallant amb paperassa burocràtica o entretinguts en interminables reunions tan telemàtiques com presencials. Per tant, aquesta segona entrada del pati era la millor opció.

Sense cridar l’atenció, els membres de l’Operació Workbook es van apropar als serveis. De fons se sentien els gemecs de la Caballé, que creia haver enxampat un dels autors dels alarits.
– Pobre Hamed! – va fer l’Òscar. – Després l’haurem de compensar per ajudar-nos amb els crits.
– Sí, a ell, al Roberto i a la Sílvia. Ens han fet un superfavor. – va reconèixer en Fel.

Van entrar als serveis, cada parella als del seu gènere. Les noies van comptar fins a cinc i es van colar a l’edifici. Al cap de 10 segons els nois van fer el mateix. La Dit, que era qui tenia la clau, es va avançar pujant les escales fins a l’aula de 6è B. Ella els avisaria si hi havia roba estesa. Va mirar a banda i banda, res. Va treure la clau de la butxaca, la va col·locar dins el pany i va fer dos tombs. Clec! Ja era dins. La noia va xiular per avisar els altres, que van pujar i es van esmunyir a la classe. Nivell 2, completat. Temps restant: 14 minuts.


¡Fes clic per a puntuar aquest capítol!
(Vots: 74 Promig: 4.3)