Capítol 2 – Dit i Fel

No hi ha res més avorrit que l’anglès. Sobretot si et toca la Flora de teacher, si més no per a la Maria.

– La tia es diu Flora Martínez, però s’ofèn si se t’escapa alguna cosa en català perquè, segons ella, va néixer a Londres i viu aquí des de fa uns anys. Però com vol que ens ho creguem? Que es diu Flora! Flora!
– Doncs a mi em sembla bé que faci veure que és anglesa. – va dir la Dit.
– Vols dir? Empipa bastant que sempre estigui amb el “Excuse me? I don’t understand”. Fins i tot el dia que la Gemma es va fer mal, no va deixar anar ni una paraula en català. I això que la pobra estava mig baldada i no entenia res. Ni un: “Com et trobes?”
– Potser sí que cansa una mica tant d’anglès, però així és com millor s’aprèn una llengua. – Va insistir la Dit.
– D’acord. Va, anem tirant cap a classe que amb tant d’speaking arribarem tard.
– Great!

La Flora va fer una bona rebuda a la Dit, que es defensava prou bé en la llengua de Shakespeare. També va aprofitar per recriminar-li al Fel l’afer del “little insect, oh my God! How is it possible?”. La seva fal·lera per imitar l’accent anglès el millor possible – en Fel sospitava que es passava les tardes escoltant els listenings del llibre-, acompanyada d’una entonació i gestualitat excessives, la convertien en tot un personatge. La Flora era molta Flora, tant literal com metafòricament parlant. Tenia presència i autoritat, justament el que li costava d’acceptar a en Fel, sempre en guàrdia per a deixar els mestres en evidència. Potser per això, la dona, d’uns 40 anys ben portats i empolainats, li tenia una mica de mania, o això creia en Fel. No podia ser casualitat que sempre el fes participar quan les activitats eren més difícils.

– Fel, honey, can you read the text, please? – digué amb el seu millor accent.
– Quina pàgina?
– What? I don’t understand you. – cridà la dona fent-se sentir fins i tot a fora el carrer.

Ja hi tornava a ser, va pensar el Fel. Com si no l’entengués,…

–What page?
– Ohhhhhhh the page! – Va fer de manera exagerada, fent veure que ara sí que l’havia comprès. – Page 23 darling! – Digué assenyalant el llibre.
– Ok, ok.
– Ok and? – exigí ella.
– Ok and thank you, Miss Flora.
– You’re welcome, darling. – deixà anar sobreactuant altre cop.

Això d’haver-li de dir Miss enlloc del teacher més habitual també el posava dels nervis. Per sort, tenia facilitat per a la pronúncia anglesa gràcies a la visió habitual de Youtubers angloparlants ben variats. Li hauria d’explicar a la seva mare, sempre queixosa de “tantes hores de tablet”, que segons ella farien que se li quedés “la cara com un rectangle”.

La classe no va ser tant terrible. La Flora a vegades els sorprenia amb algun joc per practicar el vocabulari i la gramàtica. Not bad! – que diria la Miss. El matí havia passat ràpid per a en Fel i els seus col·legues que aviat es dirigirien al menjador del centre. Ara gaudien d’una estona de descans al pati.

Els migdies estaven acompanyats per la monitora Amèlia, la reina dels crits. Que no eren a la fila quan tocava, crit. Que no els veia perquè eren a la zona dels garrofers, crit. Que algú li contestava quelcom inadequat, crit, crit i crit. Amb tanta potència de veu, la canalla l’havia batejat com la Caballé. Precisament, va ser una “òpera” de la Caballé cantant-li les quaranta a les bessones Puig per pujar a un arbre la qual va fer despertar en Fel. S’havia oblidat les cartes de Pokemon a la classe. Va aprofitar l’enrenou per a esmunyir-se un moment i accedir sense permís a l’aula de 6èB.

Sabia que la Caballé no li deixaria anar i va preferir arriscar-se a una esbroncada enlloc de quedar-se sense les cartes. Així que, sense aixecar sospites, va anar caminant sigil·losament cap a l’edifici de primària i va pujar a l’aula. De fons encara se sentia La Traviata a les Puig. Per sort no hi havia ni una ànima i va poder enllestir fàcilment. Es disposava a baixar les escales per marxar quan va veure el profe Ramon pujant amb la tutora de 6èA.

– Aquesta canalla va molt peix en problemes de mates. – deia la Raquel.
– Ja ho pots ben dir! Cada any, pitjor. – li contestava el mestre Ramon, amb el seu posat de profe experimentat i un xic passat de voltes.

Si l’home l’enganxava sortint de classe sense permís ja havia begut oli. Aquell mestre tot ho sabia o ho endevinava. Tenia un sisè sentit per a les mentides. Si el veia, el calaria de seguida. Segurament eren els seus més de 30 anys de servei que el feien anar sempre un pas endavant de la canalla.

En Fel no sabia què fer fins que va veure la llum! El quartet de la neteja estava allí mateix i algú se l’havia deixat obert. Era l’amagatall perfecte per a no ser descobert. Va entrar i la porta es va tancar darrera seu. Hauria estat un corrent d’aire? A més a més, estava completament a les fosques. En Fel va buscar l’interruptor de la llum. Una escombra i un pal de fregar van caure al terra, mentre ell trepitjava alguna cosa dura. A l’enretirar el peu, una pantalla es va il·luminar. Era una tauleta gran, d’unes 10 polzades, certament molt més cara que les que tenien a l’escola. Hi havia el seu nom escrit en lletres grans i un botó que deia: “Pitja’m”. El xicot, una mica espantat, va clicar i tot d’una la llum de l’habitació es va encendre. La tauleta va exclamar un missatge de veu inquietant: “Benvingut al joc. De tu depèn salvar la teva escola de la destrucció. Enretira la cortina i veuràs que no és una fanfarronada”.

En Fel es va adonar que a la seva esquena hi havia una espècie d’armari protegit per una tela. Se sentia un tic-tac. Amb prudència, va enretirar la cortina. Vatua l’os pedrer! Darrera hi havia una sofisticada bomba amb un cronòmetre que anava marxa enrere. Quedaven dos dies, 22 hores, 27 minuts i 12 segons, 11 segons, 10, 9,… En Fel va fer un vot! Coi! Què era allò? Li va costar un minut recuperar la calma. Ho va aconseguir fent respiracions profundes, tal com els havia explicat la tutora mig hippy de l’any passat. Va fer un càlcul aproximat. Si avui era dimarts i eren les 13:33, més o menys la bomba explotaria el …