On s’és vist! Aquell error no se l’esperava cap dels quatre amics. La primera gravació estava feta en anglès, seguríssim. Es passaven el dia fent listenings amb la Flora i no la podien espifiar amb una llengua tan escoltada a l’escola. La segona era italià, la frase feia la cantarella típica dels parlants del país de la bota. I les següents havien de ser francès i portuguès, oi?
Pensa, pensa, es deia en Fel. Una de les quatre els havia fet caure en l’error. Els segons anaven esgotant-se, 35, 34, 33,…
– I si en lloc d’anglès, així en general, hem d’identificar-ne l’accent? Per exemple, endevinar si és de Regne Unit, dels Estats Units, d’Austràlia,… – va llençar la Dit.
– Sí, sí, mirem-ho. – va fer la Maria.
Però en el desplegable només hi apareixia l’anglès, a seques. La Dit anava pel bon camí, tot i no haver-la encertat. La solució, va pensar en Fel, havia de sortir d’aquella llista interminable:
– Mirem totes les llengües! Potser trobem on l’hem errat!
La majoria d’idiomes o no els sonaven o eren d’origen no llatí: grec, croata, hawaià, gaèlic, irlandès,… fins que va aparèixer un cosí germà del català i el castellà, una parla de la península Ibèrica, germana bessona del portuguès.
– Abofé que sí!!! – va exclamar la Maria.
– Abo què???? – va fer la Dit.
– Abofé que sí! Això és el que diu sempre la meva àvia.
– I què? – va fer en Fel.
– La meva iaia és gallega i sempre està amb l’Abofé aquest! Ara hi he caigut. No és portuguès és gallec!!!!
– Ahhhh – van deixar anar la resta.
– Només queden 5 segons!!!! – va assenyalar l’Òscar!
Per un moment, tots quatre es van mirar immòbils fins que la Maria va agafar la iniciativa i en un segon i mig va canviar l’opció de portuguès a gallec i va pitjar el botó final. El temporitzador va quedar congelat en un segon i 30 centèsimes.
FELICITATS!
Heu superat la primera prova. No n’hi havia per a tant, oi? Ara prepareu-vos per a la segona.
Sort! (Potser la necessitareu)
Signat:
PR2
L’excitació per passar la prova va desembocar en un xiscle col·lectiu, un crit d’alegria boja que va servir per deixar anar els nervis continguts. Això va alertar la Caballé que no podia permetre que algú cridés més que ella. El resultat va ser l’esperat: tots castigats a les grades, separats per dos metres i sense poder parlar. Tot precedit per una bona òpera marca de la casa. L’únic punt positiu és que en Fel va guardar molt de pressa la tauleta i la monitora no la va ni ensumar. El secret estava ben custodiat.
***
El càstig del grup va endarrerir les explicacions d’en Fel, les quals van arribar aquella mateixa tarda després de l’escola. La Maria fins i tot es va saltar la classe de break dance que tant li agradava fingint un mal de panxa sobtat. El grup necessitava un lloc recollit on poder parlar tranquil·lament. Com que tots tornaven caminant cap a casa van parar en un parc de la vora i es van asseure a berenar en una taula de pícnic una mica allunyada de la gent. En Fel els hi va explicar tot, sense deixar-se cap detall. La cara del noi mostrava la gravetat de la situació. Tots tres el van creure al cent per cent, fins i tot el relat de la bomba. El noi va parlar-los amb el cor a la mà. La situació era complicada i la primera prova li havia fet veure que eren un bon equip. Sense embuts: els necessitava. Ell sol no se’n sortiria. L’escola depenia d’ells. La més convençuda semblava la Maria, envalentida per haver resolt la primera prova. L’Òscar també li donava suport. La Dit, en canvi, s’ho rumiava.
– Va tot bé? – li preguntà en Fel.
– Sí. Per?
– Sembles pensativa.
– Home! I què t’esperes? No fa ni quatre dies que estic al col·le!
– Tens raó, ho sento. – va concedir en Fel. – Però aquesta situació no l’he provocada jo.
– Ja m’ho penso.
– I et necessito… vull dir, et necessitem. – El noi va notar que les galtes se li encenien una mica. – Així doncs, puc comptar amb tu?
– Sí, pots.
– I amb mi també! – va afanyar-se la Maria.
– Pots confiar en tots nosaltres! – va rematar l’Òscar.
Tots quatre van posar les mans sobre la taula, fent una petita muntanya. Necessitaven sentir-se a prop els uns dels altres.
***
Mentrestant, a uns centenars de metres del parc, dues persones comentaven la jugada…
– Em pensava que ho traurien més fàcilment.
– Ja, jo també. Així ha tingut més emoció.
– Massa emoció i tot! Jo he estat amb l’ai al cor tota l’estona.
– Pateixes massa! Per cert, ha estat tot un encert fer sonar la tauleta quan en Fel estava castigat i han aparegut aquells tres.
– Sí, ha quedat la mar de natural.
– Fins i tot ho ha dit el pobre Fel: “Ha estat el destí”.
– Doncs el destí els en té preparada una de bona, ha, ha, ha.
– Pobrets! Ha, ha, ha.
¡Fes clic per a puntuar aquest capítol!(Vots: 123 Promig: 3.7)
Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!