Capítol 14: El casset

La porta es va obrir i els va mostrar un llarg passadís amb cinc portes, dues a l’esquerra i tres a la dreta. Cadascuna tenia una placa enganxada, amb una sola lletra: D, C, L, H1 i H2. Al final de tot a la dreta, el passadís desembocava en una porta més reforçada que les altres. Segurament era l’entrada al pis. Els vailets van provar d’obrir les sis portes, totes eren tancades. L’accés principal, una porta blindada d’aspecte regi, estava tancada amb clau. La resta de portes portaven un mecanisme que permetia obrir i tancar de manera remota. En definitiva, algú les controlava des de fora del pis. Tot d’una, aquella situació va accelerar les pulsacions d’en Fel, que ja feia una estona que començava a sentir-se desbordat. S’esperava una altra prova, més acció immediata i no un carreró sense sortida, un cul-de-sac. Tot d’una se sentia aclaparat i l’únic que volia era trobar la sortida. Així que va començar a cridar i a donar cops a la porta principal. Si allò era un pis dins de l’escola, per fora hi podia passar algun mestre o altres alumnes. Els companys d’en Fel es van mirar i sense dir ni un mot van decidir imitar-lo. Si hi havia algú a l’altra banda, els havia de sentir per força. L’esforç va ser envà i els ànims i els crits van començar a decaure. Tot d’una, es van espantar pel timbre de la porta. Hi havia algú darrere? No podien obrir, però sí mirar per l’espiell. Com no se’ls hi havia acudit abans? L’Òscar, que era el més alt de tots quatre, va mirar pel forat.

— Al·lucina!— va fer el noi!
— Hi ha algú? — va fer-li el seu millor amic.
— No! Però es veu un missatge. Diu això: “No us ve de gust escoltar una mica de música?”
— El walkman!!!! — van cridar la Dit, en Fel i la Maria alhora.

La Maria, l’Òscar i en Fel van anar corrents cap al menjador. La Maria, que va arribar la primera, va agafar l’aparell i es va posar els auriculars d’una revolada. Però en prémer el Play no va passar el que s’esperava. Va obrir el radiocasset a les braves i va comprovar el que ja es pensava: no hi havia cap cinta.
— Quina finor, noia! — li va retreure l’Òscar. — Aquest és el botó per a obrir el radiocasset.
— Gràcies, setciències! — va fer ella una mica picada. Ara mateix no estava per bestieses.

Havien de trobar la cinta. S’estaven distribuint l’espai on cercar-la, quan van sentir un sorollet, com un brunzit. Venia del passadís. La primera porta de la dreta, la de la lletra C, s’acabava d’obrir tímidament. Amb molta cura, la Dit va espitjar el pom i la cuina va aparèixer davant d’ells. Era llargueruda i passada de moda, com la resta de l’habitatge. Els armariets eren d’un verd ampolla de gust dubtós i el taulell imitava una espècie de granit de color fosc.

Mentre la resta observaven aquell despropòsit estètic, la Dit va començar a obrir els armariets. Els altres tres la van seguir. Quan va trobar l’armari on guardaven els gots en va agafar un i va obrir la nevera.

— Què busqueu això? — va fer la recent incorporació de l’escola.
— D’on ho has tret? — va dir-li la Maria.
— Era dins de la nevera, ben fresquet! — Com que aquells tres la miraven una mica estranyats, ella va afegir: «Què passa? Tenia set!»

La xerrameca es va acabar quan l’Òscar li va prendre la cinta i la va posar al walkman que s’havia endut del menjador. Per parelles del mateix sexe, es van repartir les dues orelleres dels cascos. Era una posició incòmoda, més en una cuina un pèl petita, però l’objectiu principal era sentir-ho tots alhora. Com deia la nota, la cinta estava gravada amb música. Era una cançó que la gent de l’època hauria definit com a «música màquina» o «xumba-xumba». Si darrere aquella tonada rítmica hi havia una endevinalla s’haurien d’esprémer molt el cervell per a encertar-la. Per sort per a les seves oïdes tendres, al cap de 30 segons la cançó va donar pas a un missatge expressat per una veu que ja els era familiar.

Hola a tots i totes!
Torno a ser l’Antòniu, el conserge. Primer de tot us volia dir que si desendolleu els cascos, el radiocasset té un petit altaveu i em podreu sentir tots la mar de bé.

Els quatre amics es van mirar amb complicitat i certa vergonya. L’Òscar va pitjar el botó per a aturar la cinta, va retirar els auriculars i va tornar a posar la gravació en marxa.

A banda d’això, la meva feina és explicar-vos la següent prova. Aquesta la realitzareu per parelles. La tauleta us dirà quan i qui ha d’anar a cada cambra en cada moment. La parella participant ha de prendre la tablet. Un cop dins haureu d’observar-ho tot molt bé durant un minut i tornar al menjador. Intenteu guardar-ho tot a la memòria perquè més tard aquesta informació us serà de molta utilitat. Com diu la gran Mayra Gómez Kemp: «Y hasta aquí puedo leer!»

Us desitjo tota la sort del món!

La tauleta va emetre un so i van aparèixer dos noms a la pantalla: Dit i Fel (D). Tots dos van anar cap a la cambra assignada. Per inèrcia, l’Òscar i la Maria els van seguir. La porta era oberta. Semblava un despatx. Quan els dos escollits van entrar la porta es va tancar automàticament. L’altra parella es va quedar amb un pam de nas. La Maria no es va poder estar d’obrir la boca.

— Em sembla que no estem convidats a l’espectacle, Òscar. — El noi va assentir i sense badar boca van decidir tornar cap al menjador.


Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!