Capítol 17: La pregunta

La classe estava en silenci total. Una aula totalment callada només vol dir una cosa: dia d’examen. En aquest cas era de matemàtiques, i dels difícils. Però l’alumnat havia treballat bé i el mestre s’havia assegurat de repassar tots els continguts a consciència. Estaven sobradament preparats. Almenys, la immensa majoria.

— Està tot clar? — va fer el profe Ramon.
— Clar i català! — va contestar la classe a l’uníson. A vegades les frases fetes triomfen i no saps el perquè, va pensar el docent.
— Doncs no us desconcentreu i a brodar-ho! — El profe estava a punt de seure quan va veure la cara de preocupació d’un alumne. — Tens algun dubte?
— Molts! — va fer el noi.
— Necessites ajuda? — va demanar-li el mestre.
— Ja aniré fent! Gràcies!
— Aquí estem pel que calgui, Fel!

***

Unes setmanes més tard, aquell control semblava que l’havia realitzat en una altra vida, va pensar en Fel. Aquell cop va treure un cinc pelat pel seu mal cap. Com sempre, s’ho va deixar tot pel final i només va repassar una mica la tarda anterior. També pels pèls estaven passant les proves de l’escape room de l’Antòniu. Eren, però, dues situacions ben diferents. Més que res, perquè en el seu dia a dia a l’escola no sentia ni la pressió d’un temporitzador ni la por a equivocar-se. A l’aula eren aprenents i tenien dret a prendre’s el seu temps i a cometre errors. Aquí, tot podia saltar pels aires per una equivocació.

De reüll, el xic va veure que estaven entrant als 20 minuts finals. La cosa era cada cop més interessant. Un soroll, però, va despertar en Fel dels seus pensaments. Semblava el mecanisme que obria les portes. La tablet també va tornar a la vida.

H2 oberta. Aneu-hi. És l’habitació de matrimoni. Busqueu i remeneu. Heu de trobar la pregunta final. Recordeu que us queda una pista, però potser la necessitareu més endavant.

Sort!
PR2

Tots quatre van anar corrents a l’habitació. Una vegada més, la decoració delatava l’època a la qual pertanyia.

— Mare meva! Quina cosa més horrible! — va exclamar la Maria. El paper pintat de sanefes verdes i el cobrellit amb puntes de tapet eren massa per a una futura influenciadora de moda i decoració com era ella.

— Deixa’t estar de modes i busca! — va dir-li la Dit.

Sense compassió tots quatre van obrir el llit, l’armari i els seus calaixos, la còmoda, les dues tauletes de nit… Però només van trobar-hi roba: pantalons, samarretes, faldilles, camises, corbates, tovalloles, llençols, calces, calçotets… i un llibre! Estava amagat entre les samarretes imperi de l’Antòniu, gairebé embolicat, podríem dir. Què hi feia allí? La Dit era la que havia fet el descobriment, així que va ser l’encarregada d’avisar la colla i ensenyar-los la troballa. Es veia bastant rònec, el pas del temps havia afectat aquell objecte tant en l’aspecte com en l’olor. Era una novel·la: Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Segons la portada, era una de les obres més conegudes de la literatura catalana, tot un best seller de l’època.

— Vam llegir un fragment a principis de curs. — va dir l’Òscar.
— La història dels nens que es queden sols al món! — assenyalà en Fel. Aquest cop havia estat atent, puix sempre li han agradat les novel·les fantàstiques.
— I què ens deu voler dir PR2 amb aquest llibre? — va reflexionar la Dit en veu alta.
— Ves a saber! — va dir l’Òscar. — Obre el llibre! A veure si hi ha alguna pista de la maleïda pregunta aquesta!

Mentre la Dit obria la novel·la, l’olor de llibre de vell es va fer molt evident. És curiós com les olors ens atrauen o ens fan tirar enrere. També ens porten records. D’aquí a uns anys recordarien la seva aventura cada cop que obrissin un llibre de vell? Qui ho sap? La noia tenia aquests pensaments mentre passava aquelles pàgines groguenques, que no semblaven tenir res d’especial fins que l’Òscar es va fixar en un detall. Va veure un mot que estava subratllat, i després un altre i un més endavant.

— Ho heu vist? — va fer el noi.
— Hi ha paraules subratllades! — va exclamar la Maria, que també s’hi havia fixat.
— Exacte! És un missatge? — digué l’Òscar.
— Millor que sigui una pregunta! — va fer la Dit.
— Perfectament podria ser-ho! Passa les pàgines des del principi, Dit! — manà en Fel. El vailet agafà un bolígraf antic de propaganda de Calçats Miquel i una llibreteta que havia trobat en una tauleta de nit i es disposà a apuntar totes les paraules que anava dient la Dit.

PESSETES QUI ? LES ROBAR VA 200.000

— Qui va robar les 200.000 pessetes? — va deixar anar en Fel sense pensar.
— Estàs fet un crack! — va fer l’Òscar. Tots el felicitaren per ser tan ràpid.
— Hi va haver un robatori? — digué la Dit, pensant en veu alta.
— I de 200.000 pessetes! — exclamà la Maria.
— Això devien ser molts quartos, no? — va tornar-hi l’Òscar.
— Suposo que sí! — va fer la Dit.
— I de qui eren els diners? — deixà anar la Maria.
— De l’escola? — va preguntar en Fel.
— Podria ser. Però per què l’Antòniu ens demana ajuda? — va fer la noia.

Tots quatre es van mirar intrigats per un misteri el qual desconeixien totalment i que havia succeït molts anys enrere. Però, tot i que ells encara no n’eren conscients, seria clau per a superar l’escape room i aturar el cronòmetre, que els deixava a penes uns quinze minuts de marge. La tauleta va fer un sorollet dels seus. PR2 estava a punt d’explicar-los moltes coses interessants.


Ja has acabat? Aprofita el temps i fes les activitats digitals relacionades amb el capítol!